LA STURM UND DRANG (TORMENTA I IMPULS) I L’ESTÈTICA DE LO SUBLIM.

Des del 1770, poetes del pur lirisme com Hölderlin i Novalis, autors de tragèdies com Kleist, narradors com Hoffmann així com altres escriptors genials (Goethe i Schiller)  volen reflexar la lluita de l’home contra la naturalesa enemiga, amb un caràcter èpic i mític, buscant testimonis en les sagues populars o del poble antic alemany. Aquesta és considerada per Argan l’estètica de lo sublim, defensada en el pla teòric primer per Schlegel, Tieck i Wackerroder presentant  la lluita de la llibertat humana com a condició primordial de la conciència.

El pintor alemany més conegut d’aquest moviment és CASPAR DAVID FRIEDRICH (1774-1840). Pintor que en la vida en la naturalesa respón amb el sentiment i la intuició, i en el que predomina la  sensibilitat  i la llibertat imaginativa sobre la raó. Individualisme, actitud subjectiva i espontània per exterioritzar emocions, afirmació de la personalitat.
 
 

LA MÚSICA COM AUTÈNTICA EXPRESSIÓ ARTÍSTICA DE  L’ÀNIMA ALEMANYA.

Els inicis de la música romàntica  amb el Beethoven del piano i de les Sinfonies que exigien la  «gran orchestra», així com Weber com a iniciador de l’òpera nacionalista alemanya..
 
 

LES APORTACIONS A LA FILOSOFIA DE L’ESTÈTICA.

Des del Kant de la Crítica del Judici, passant pel Schiller i els   postkantians,  fins a l’idealisme de Fichte,  Schelling i Hegel.
 

LA IDEA DE L’ETHOS POPULAR COM A FONT D’UNITAT NACIONAL.

Una de les expressions més típiques de la llibertat es la lluita contra la invasió napoleònica, considerant-se l’ethos popular com a font d’unitat nacional.

LA IDEA DE LA REDUCCIÓ DE LA NACIÓ-ESTAT A «L’ESTAT ÈTIC».

Aquesta línea està representada sobre en reflexixons de Fichte i Hegel. Ja no es tracta de que predomini la conquesta de la llibertat a partir de la reanimació de la conciència d’un passat en comú, sino de la idea d’una visió històrica única ha d’ésser el factor que pot unir els alemanys en el futur.

L’ACTIVITAT DELS PINTORS ALEMANYS ANOMENATS  «NATZARENS» A ITALIA.

A partir del 1810 intenten , encara que sembli inútilment, el compromís entre la tradició neoclàssica-acadèmica i el misticisme romàntic reduit a misticisme devot.

EL  SEGON ROMANTICISME A    ALEMANYA.
 

LA PLENITUD DE LA MÚSICA ROMÀNTICA.

Després de Beethoven  hem de considerar sobre tot els músics plenament romàntics i que destaquen en la producció del lied: Schubert i Schumann.

Els músics romàntics en quant al fons però que utilitzen encara formes  clàssiques, com és el cas de Mendelssohn i Brahms.

La influença alemanya sobre tota Europa respecte al  predomini del piano, del lied i de la gran orquestra.
 
La culminació de la integració total de teatre, literatura i música en l’obra de Richard Wagner. La música de Wagner com l’expressió de l’idea de l’ethos mític alemany que pot ser animaria poc després els nacionalismes del segle (veure l’èxit de Tanhauser i Els Anells dels Nibelungs Wagner en el públic burgés de la Renaixença catalana, per exemple, a l’època de la setmana tràgica i de Maragall).
 

ELS FILOSOFS, ESCRIPTORS I POETES.

Continua la llengua alemanya essent  prolífica en filosofs de l’estètica (com en el cas de  Schopenhauer), mentre que  destaquen les figures  de Brentano, von Görres, von Eichendorff, els germans Jacob i Whilhelm Grimm, Heinrich Heine (1797-1856), etc.
 

EL KULTUR-KAMPF DE BISMARK.

 Des de la unificació d’Alemanya a partir del 1870, triomfa la tesis de Fichte i Hegel d’un païs concebut com un estat-ètic però aglutinat entorn al seu  poder en tecnologia industrial.
 

L’ESTÈTICA DEL SUPERHOME DE F. NIETZSCHE.

 Re-definint el sentit de lo tràgic (la voluntat de poder, l’experiment, la contraposició entre lo apolini i lo dionisíac) i influent principalment sobre l’expressionisme i la llibertat exigida en altres avantguardes.
 
 

LA MÚSICA ROMÀNTICA.

La música és considerada per molts  l’expressió més vàlida de l’estètica romàntica, com la  més expressiva de les arts romàntiques.

Schopenhauer, a El món com a voluntat i representació considera la música com l’art per excel.lència. Si la voluntat de viure és la cosa en sí, el món noumenal de Kant, i el món fenomènic només és l’objectivació i expressió de la voluntat primària, resulta que la música té molt que dir sobre les diverses arts, doncs la seva singularitat consisteix en que no encarna idees, sino la voluntat mateixa en el seu esforç i impuls, permetentnos contemplar la grandiositat del viure directament, sense  obstàcles.
 
També altres crítics han destacat el valor de la música expresant que «és la més romàntica de les arts», que «cap color és més romàntic que la música» o, en el sentit de Shopenhauer, que «la música disol lo real i lo humà en lo imaginatiu i còsmic».

En la música romàntica destaquen les sinfoníes i el perfeccionament de la gran orquestra (amb els instruments de vent des de Beethoven fins a Brahms i Wagner i de percussió amb Wagner), l’us del piano, la gran producció de  lieds (juntant música i literatura), l’òpera,  i  la creació de grans locals per satisfer sobre tot la burguesia (del saló i l’orquestra de càmara es passa al teatre i l’orquesta sinfònica. La música s’ha democratitzat i es pot oferir a tot el poble)..
Molta música romàntica es produeix, finalment, donat  l’interés pel folklore que origina les corrents del nacionalisme musical.
 1.1 . LA MÚSICA ROMÀNTICA ALEMANYA.
 

ELS INICIS AMB BEETHOVEN

El piano, imposat sobre tot des de Beethoven.
La sinfonia. Utilització de textos literaris, com per exemple L’himne a l’alegria (de Schelling??)
 

FRANZ  SCHUBERT (1797-1828)

Amb Schumann, els dos músics més característics del primer romanticisme alemany.
Importància del lied
La Sinfonia Incompleta nº 8, en si menor (1822)
 

ROBERT SCHUMANN (1810-1856)

És potser el músic alemany que encarna els valors més purs del romanticisme.
Exaltació i melancolia (amors, intents de suicidi, bojeria) Apassionament, deliris, somnis...

La seva inspiració musical prové en gran part de de fonts literàries. Utilitza, per exemple, a Heine. Ideals  de fondre música i literatura utilitzatnt moltíssim el lied.

Descripció sentimental de la naturalesa.

És el compositor que més temps va dedicara sostenir teories sobre l’essència de la música i sobre el seu valor social.
 

FELIX MENDELSSOHN (1809-1947)

Obra plàcida i equilibrada, de formes clàssiques encara que posant indicacions d’appassionato

La seva obra més coneguda és el Concert per a violí en mi menor, Op. 64 (1844).
 

RICHARD WAGNER (1813-1883)

Pertany a la tercera  generació de músics romàntics alemanys.

Loengrin. L’anell dels Nibelungs (Tanhauser  -1845-, Parsifal -1882-, Tristan i Isolda)
Pessimisme i obsessió per la mort.

- Contribucions ideològiques: idealisme: ideals nacionalistes i revolucionaris (idees de regeneració moral mitjançant el sacrifici, la idea d’un home superior que es sublimma en la lluita (paral.lelisme amb Thomas Mann).
-  Contribucions dramàtiques: temes mitològics i heròics, renovació de l’òpera, concebuda com a síntesis i plenitud de les arts, perquè inclou poesia, música, plàstica (decoracions, escenografia barroca, amb montanyes, oceans, cavernes, etc.)  i acció.

-  Contribucions musicals. Instruments de percussió, acords...
 

JOHANNES BRAHMS (1833-1897)

La seva música es troba entre el neoclàssic i el romanticisme, arribant al art total.

Lo millor de Brahms: L’últim temps de la Sinfonia nº 4 en mi menor, Op. 98 (1884-85).
 
 

CHOPIN I LISZT.

FEDERIC CHOPIN (18  -1849).

Polac, però afincat a Paris, on va gaudir d’enorme èxit.
Individualisme i predomini de l’ús de l’instrument que dominaba. L’expressió del piano.

FRANZ LISZT (1811-1886)

Músic hungarès famós per les seves Rapsodies, més o meyns de caire nacionalista.
 
 
 
 

L’EXPRESSIONISME ABANS DEL 1900.

Ja Van Gogh s’havia introduit profundament en els misteris del món interior, expressant inclús en els seus paisatges o en el mateix quadre famós de Els girasols les seves angoixes personals. El camí expressionista de Van Gogh el van seguir ailladament alguns pintors de diferents països, plasmant tots ells les ànsies reals, l’angoixa o inclús el fatalisme i la idea de predestinació. Destaquen el belga James Ensor (1860-1949), el suís Hodler, el francès Georges Rouault (1871-1958)  o el noruec Edvuard Munch (1863-1944), autor de l’obra El Crit (1893) que és un símbol de l’emoció delirant  que s’ha introduit en moltes obres d’art.

Més tard, ja entrat el segle XX Alemanya es convertiria en el centre tècit del expressionisme. Precisament l’any de la consagració del fauvisme (1905), la pintura expressionista trobaria continuitat quan es va  constituir a Dresden un grup (també inspirat en Van Gogh) que adoptaria  la denominació de Die Brücke (El Pont), amb Kischner i Nolde, l’esperit del qual continuaria a Alemanya des del 1913 a través de dos grups posteriors: el Der Blaue Reiter i els pintors aglutinats alrededor de la Revista Der Sturm (Tormenta) de Berlin  fins a imposar-se amb Oskar Kokoschka al acabar la Primera Guerra mundial.
 
 

EL MODERNISME GERMANIC
 

ALEMANYA (BERLIN, MUNICH I DARMSTADT).

 A l’Alemanya de finals de segle es respirava un ambient romàntic i il.lusionat, vinculat amb la natura i desitjós de reforma.
 El modernisme «romàntic-natural» va començar a Munich, on va perdurar la tendència floral que, recolçat-se en el pla i la geonetria, impressionava per la seva dinamicitat. Munich va  ser, sens dubte, el centre més important del Jugend Styl  alemany i segurament Hermann Obrist el seu portantveu més qualificat. juntament amb 30  artistes entre els que destacava  Behrens, va fundar al 1878 els famosos Tallers units d’arts i oficis. Però Obrist, gran investigador de la fauna i flora meridionals, no va obtindre el seu primer gran èxit fins a l’Exposició Universal de Paris amb les seves ceràmiques i mobles. Un any després va crear el disseny de la famosa cullera sopera, de línees molt simplificades 1901).
 Des de Berlin, La revista «Pan» havia recolçat  decididament els nou plantejaments programàtics i perfilar les noves direccions  del modernisme. Molt exigent i luxosa en la presentació i confecció, aquesta revista va mostrar  l’evolució dels tipus de lletra del modernisme així com l’evolució de les obres de Peter Behrens  des del 1895 fins al 1900. Va incloure poesies de Paul Verlaine i va difondre diverses obres de Ludwig von Hofmann així com alguna litografia de Edouard Vuillard.
 
 La revista «Jugend» de Paul Hirt apareixia a Munich i a Leipzig, i era més popular que «Pan» en quant més accesible a un públic menys especialitzat. Després va apareixer la «Simplicissimus» amb grabats de Thomas Theodor Heine així com la Kunst und Handwerk, dedicada preferentment a la decoració d’interiors.
 
 També especialitzada en la decoració d’ineriors va ser a Darmstadt la revista «Die dekorative Kunts».
 
 

VIENA.

 La revista «Ver sacrum» va ser la portantveu del denominat estil de la «Sezession». Gustav Klimt, Koloman Moser, Joseph Hoffmann van donar un estil característic a l’art produit a la capital d’Austria.
 L’obra de l’austríac Otto Wagner, arquitecte i conseller superior d’Obres Públiques, cofundador de la Wiener Sezession, es molt important per les seves idees exposades al 1895 en el Manual «Moderne Architektur» en el que s’expressa que «les obres del nostre temps han d’expresar lo senzill, lo pràctic, quasi m’atreviria a dir lo militar de la nostra manera de veure les coses. Ja no parlarem d’un renaixement, sino d’un autèntic naixement...». O. Wagner predicava en aquest manifest: «Democracia, racionalisme i tècnica». Entre els seus edificis destaca el de la Caixa Postal d’Estalvis de Viena (1905) que combina els elements merament constructius amb la decoració exigida pels temps.
 Deixebles de Wagner van ser Josef Hoffmann i Josef Maria Olbrich. Josef Hoffman amb el grup d’artistes dels Wiener Werkstätte  van defensar uns programes de treball semblants a la concepció dels  «tallers-estudi» europeus però també  un estil més racionaliste i geomètric (de formes rectangulars i principis cúbics) ben diferenciat de l’estil floral de Nancy i  Paris. Concretament en el Palais Stoclet de Brusel.les (encarregat a Hoffmann pel mateix industrial i col.leccionista belga i realitzat entre 1905 i 1911 i realitzat amb el grup dels Wiener Werkstätte) domina l’equilibri harmònic entre la decoració de la casa i l’entorn, estant inclús la natura (arbusts podats) sotmesa a la llei de la geometria. El pintor Gustav Klimt (mestre de Kokoschka) va crear els mosaics dels interior.
 La casa, constrruida sense limitacions econòmiques, és una demostració d’harmonia, de domini de tots els detalls, de la decoració i de l’entorn, un triumf del gust per als elements decoratius, amb la configuració  dominant plana i la nobla linea recta.
 Les bateries de plata del mateix Hoffmann (1905) constitueixen una nova demostració de la simplicitat de línees i de l’utilitarisme en la línia ja defensada pel neogòtic Ruskin segons el qual els objectes d’ús quotidià no han de tenir ornamentació.
 
 
 

L’EXPRESSIONISME ALEMANY.

 Abans de 1900 l’expressionisme ja havia aparegut amb pintors tan importants com E. Munch (modernisme expressionista), James Ensor i Nolde, etc. En tota aquesta primera generació expressionista es notaven ja una serie de caràcters comuns: es tractava d’una pintura de dins cap enfora en quant a la relació de l’artista amb el que el rodeja, concedint doncs  primacía a l’expressió subjectiva en front de l’objectivitat de l’impressionisme (considerada, al contrari, com una pintura de fora cap endins), apasionament especial en la comunicació del pintor amb el públic, aplicació violenta de la pasta pictòrica, recreació amb lo angoixant i morbós de la vida, etc.

 Entrat el segle XX i  precisament l’any de la consagració del fauvisme (1905), la pintura expressionista trobaria continuitat quan es va  constituir a Dresden un grup (també inspirat en Van Gogh) que adoptaria  la denominació de Die Brücke (El Pont). En realitat, mentre els pintors francesos fauves es deixarien guiar per la sensualitat del color donant lloc a un art generalment amable (excepte en el fauvisme precisament expressionista de Georges Rouault), els alemanys, amb una tècnica similar quant a la intensitat de de les siluetes i de les masses cromàtiques, tot i sentir predilecció pels tons foscos, se singularitzarien per la seva rebeldia en front a lo preestablert, la seva càrrega dramàtica, pessimista i crítica, així com per una  concepció turmentada, per la plasmació de les angoixes interiors de l’home i d’altres elements que en definitiva poden caracteritzar l’expressionisme, com són el tractament de lo morbós i prohibit, insistint fins i tot en lo demoníac, sexual, fantàstic i pervertit. Aquest aspecte potser és més evident en el cine o en el teatre, però no deixa de manifestar-se també en la pintura (veure Kokoschka). Del grup Die Brücke, influit per Munch, cal recordar Kirchner (considerat com el lider de l’escola)  així com el mateix Nolde. Kirchner admira la pintura de Gauguin, Van Gogh, Munch i Nolde, així com l’art primitiu africà.  Segons l’historiador Wilhelm Worringer, la condició fonamental de l’home nòrdic, que viu en un medi auster i fred, és l’ansietat metafísica, i utilitza l’art com a recurs catàrtic, ja que en expressar l’angoixa el pintor retroba la serenitat. Per aixó arriba a desinteresar-se per l’espai, el volum, els detalls i l’aprofondiment de l’estudi de l’atmòsfera, aconseguint una pintura antinaturalista però encara figurativa, amb càrrega simbolista i molt expressiva, agressiva, anant a l’altre costat del «pont» amb nous models de bellesa.

 Al 1910 són precisament els pintors del grup Die Brücke que qualifiquen el seu estil com a «Expressionisme».

 El grup Die Brücke, amb un cubisme i futurisme apasionats,  es va disoldre al 1913 i el moviment espressionista continuaria a Alemanya a través de dos grups posteriors: el Der Blaue Reiter a Munich i a Berlin  els pintors aglutinats alrededor de la Revista Der Sturm (Tormenta).  L’expressionisme d’Oskar Kokoschka a Viena durant i després de la primera Guerra Mundial demostraria també  la continuitat que aquesta avantguarda tindrà fins a generalitzar-se més enllà del 1918.

 A Munich van arribar el rus Kandinski i l’austriac Kokoschka. Bàsicament alrededor de Kandinski es va formar el grup Der Blaue Reiter (El cavaller blau), del que van ser membres Franz Marc, Paul Klee i el compositor Arnold Schönberg. L’època angoixada de la Primera Guerra Mundial  va demostrar, amb l’èxit del expressionisme, la veritat de les paraules de Kandinski (expressionisme abstracte) segons qui la vitalitat de l’art no depèn de les teories de la composició, ni tan sols de la perfecció de les formes, sinó de la manera de sentir («crear formes significa viure»). La guerra ve desfer el grup, però l’expressionisme va triumfar plenament després de la guerra a Alemanya.
 Els altres nuclis del expressionisme van ser l’aglutinat alrededor de la Revista Der Sturm fundada abans de la Guerra a Berlin per Herwarth Walden  i l’obra del vienés Oskar Kokoschka format amb el modernista Gustav Klimt però que cap al 1910 sofreix  una inflexió expressionista plena de romanticisme apasionat.
 

EL PRIMER ROMANTICISMO EN ALEMANIA