NARCÍS OLLER
L'ESCANYAPOBRES
LA NOVEL·LA
Amb L’Escanyapobres Narcís Oller guanyà un premi extraordinari i el mestratge en prosa als Jocs Florals de Barcelona de 1884. L’Escanyapobres va ser traduida al castellà per R. Altamira -que prou maldecaps va tenir amb el títol-, El Esgañapobres (1897), i al francés per Albert Savine -que no en va patir cap-, Le Rapiat (1899). L’éxit editorial de la novel·la i l’interés general que va sostenir durant ben bé un quart de segle -una de les etapes més denses i productives de la història de la literatura moderna- n’indiquen la connexió amb l’escriptura modernista.
Oller explica en les seves Memòries literàries que va escriure L’Escanyapobres en quinze dies a les primeries de 1884, que fou un punt crucial de la seva trajectòria literària. La descriu com una obra "absolutamente filla de la meva fantasia, sens tenir altres arrels en la realitat que alguns tocs de la roïnesa de l’Oleguer... i algunes d’aquelles impressions sumàries que ofereix constantment a tots l’espectacles de la vida".
LA FIGURA DE L’AVAR
El tema de l’avarícia i la figura de l’avar tenen una tradició llarga i persistent en la literatura universal. En el XIX, però, segle materialista per excel·lència, quan, sota el signe del capitalisme desenfrenat, els diners assumeixen un paper d’impuls primari en les relacions socials i personals, aqest arquetipus literari adquireix un relleu especial i uns matisos ben particulars. L’avarícia ja no és vista com un pecat qualsevol, sinó molt més concretament com una funció aberrant dels processos econòmics imperants en la societat vuitcensista. La novel·la realista vulgaritza per dir-ho així, la imatge literària de l’avar.
L’OLEGUER
L’Oleguer se’ns presenta com un ésser desarrelat del seu medi natural (la carretera i el camp obert que havia recorregut de traginer), aliena pel progrés. El contacte amb la naturalesa desperta en el seu interior vagues enyorances atavístiques, unes reacciones pregones que ell es incapaç de racionalitzar, però que, através de la tonalitat de les descripcions i llur encadenament, el lector interpreta com unes reflexions sobre el sentit absolut de la acció.
TRACTAMENT DEL TEMA I ORGANITZACIÓ DE LA ACCIÓ
Com a tipificació de l’avarícia -en una obra que planteja, en un altre nivell, una de les majors inquietuds, adés manifesta adés latent de la vida i el pensament del segle XIX: el conflicte Natura-Civilització- el caràcter central de l’obra és una creació literària prou compcta i convincent. Però allà on s’afirma encara més la potència imaginativa i l’originalitat d’Oller en el tractament del tema és en la invenció de dos personatges complementaris i llurs relacions amb l’Escanyapobres.
La mania de "fincar-se" del Xirinac, molt pròpia del seu ofici d’advocat, no solament el duu a la ruïna, amd la compra del castell de Pratbell, sinò que també ocasiona els maldecaps de l’Oleguer amb la masia dr la Coma i, a la llarga, la mort d’aquest a mans de l’Eloi. La Tuies el tiranitza i, com a obsessionada pels diners. s’iguala a l’Oleguer per finalment vèncer-lo.
El gran encert del novelista rau, més que en la invenció de la Tuies en si, en el desdoblament dramàtic de l’avarícia, és a dir, en la unió Oleguer-Tuies, on es genera l’extrem més aberrant i exagerat de la "passió" que es va proposar d’estudiar. La progressió de llur relació, producte lògic d’una "atracció d’afinitat molecular, empenta... de necesitats aparellades", forma l’eix estructural de l’acció i alhora el focus de la visió irònica que hi predomina.
REALISME NARRATIU I REALITAT COETÀNIA
L’Escanyapobres no estractava pas d’una obra basada en la còpia d’un episodi concret tret de la realitat, sinó que presenta una mena de síntesi històrica de l’impacte de la industralització en el camp català. Mirant enrera Oller remunta la crisi sòcio-econòmica d’aquest sector fins als seus orígens en els anys 50, però enfocant-la des de la perspectiva del moment actual, des de la Barcelona de 1880, centre del progrés contradictori, on llavors se sentien nous remors de la crisi agrícola, concretament la fil·loxera, l’espectre de la qual ja començava a envair les vinyes catalanes, a neguitejar pagesos i alhora consumidors humans.
Dins el marc de tal projecció històrica i de tals preocupacions actuals, el novelista condensa la seva visió dels canvis pregons i les contradiccions que marcaven la seva pròpia societat. Poden enumerar-ne i perfilar-ne els elements bàsics:
1. L’esfondrament de l’àntic règim. El castell de Pratbell n’és un símbol força expressiu. En el capítol IV el novel·lista esmerça tota la seva gran capacitatdescriptiva en l’evocació de l’edifici tronat, víctima de la força tel·lúrica de la Naturalesa i de la marxa implacable de la Història, una imatge colpidora de l’extinció d’un ordre social que, des del punt de vista de la nova classe dominant, ha perdut la seva raó d’ésser i tota preponderància política.
2. Transformació agrària i Revolució industrial. El primer paràgraf de L’Escanyapobres conté una clara al·lusió a la influència de la Junta de Carreteres de Catalunya, creada el 1848, que donà un estímul considerable a l’economia de les comarques rurals. L’obra enclou també referències secundàries a dos altres factors importants en la millora de la producció agrícola durant el segon terç de XIX: els efectes de la desamortització en la lliure transferència de la propietat (el mas de la Coma, el castell) i l’ús dels adobs minerals. A L’Escanyapobres el punt de vista del novel·lista posa en relleu els aspectes negatius de la societat rural, criticant les seves tendències refractàries al desenvolupament capitalista i al progrés.
3. Despoblació i crisi al camp. Pratbell, després d’una breu temporada d’esplendor a mitjan segle sofrí les consecuències de la dinàmica demogràfica de la segona meitat del XIX: emigració del camp; expansió dels centres industrials, favorejada pel desenvolupament dels mitjans de comunicació; despoblació i desmoralització del sector agrícola. La situació és explotada per l’Oleguer, el qual "endogalava tants condemnats a mort com la crisi de Pratbell li tirava als braços; adinerava... tot allò que la mateixa crisi li permitia adinerar.
La importància de les coordenades Valls-Tarragona-Barcelona-Puigcerdà en la biografia del novel·lista explicaba d’antuvi la rellevança que té en la seva obra el tema de desfasament i les tensions entre la societat de la capital i la de les poblacions comarcals.
4. La dinàmica industrial. La Revolució industrial va pasar de llarg de Pratbell, deixant la població en aquell estat d’"abatiment" descrit en el capítol VI. La intervenció estrangera (el curiós míster Groc), la ma d’obra inmigrada, les poc segures bases finacieres i administratives de la primera iniciativa (capítol IX), són detalls significatius trets de l’autèntica història d’aquesta fase de la la industrialització catalana.
5. La creació del proletariat. Amd la figua de l’Eloi i les circumstàncies de la seva transformació de mosso de pagès en peó miner, en un dels més miserables de la nova classe proletària, Oller posa el dit en la consequència més contradictòria i més portentosa de la revolució burgesa.
6. Les actituds econòmiques. L’O.eguer personifica una resistència aferrissada contra tots els canvis socioeconòmics implícits en la "tendència de concentració" identificada per en Xirinac com a fonament de la "civilització nova". Quan la dinàmica social del segle XIX està bastint les grans aflomeracions urbanes ell defuig obsessivament la societat , apartant-se’n més i més, passant del magatzems de grans a la Coma, per acabar -toc d’ironia genial- enterrat a la mina. Però encara més potent i concertada és la visió crítica que Oller aplica a la actitud econòmica representada per L’Escanyapobres. La seva avarícia, en relació amb el context sòcio-econòmic en què opera, es manifesta com una forma patològicament extrema d’una característica problemàtica, i molt discutida, de l’evolució capitalista a Catalunya: l’"individualisme", l’atomització i la desarticulació de les empreses industrials, la suposada malfiança de la Societat Anònima.
ASPECTES ESTRUCTURALS
En els dos capítols introductoris, on l’exposició i l’acció són escrupolosament equilibrades, notem una economia estilística, aparentment natural i espontània, i una gran habilitat en la selecció i la distribució dels elements narratius. La manera en què el novelista manipula les distintes perspectives dels personatges compleix una funció doble:
a) Establir una tonalitat objectiva, disfressant la seva veu de narrador, com si el seu no fos més que un d’un conjunt de punts de vista.
b) Insinuar una interpretació irònica dels fets que s’anirà imposant in crescendo al llarg de l’obra.
CARACTERITZACIÓ DELS PERSONATGES
La concepció mateixa de L’Escanyapobres exigia una reducció i una jerarquització estricta en la caracterització. El tercet Oleguer - Tuies - Magí es redueix al duo Oleguer - Tuies, que va a dominar el primer pla, fins que triomfa ella. Els restants personatges (incloent-hi el cor anònim del pratbelins, i fins i tot els miners i els passatgers del ferrocarril) són òbviament secundaris i poc desenvolupats, però sense ser, ni de molt, insignificants. Al voltant del binomi central Oller trau del seu dramtis personae minimitzant una sèrie de permutacions, cada una de les quals contribueix esquemàticament a la trama, i n’il·lumina, mitjançant un contrast, una faceta distinta. La interacció Oleguer-Magí, com ja hem vist, amés de propulsar els esdeveniments, serveix també de recurs per a enfocar llur significat històric. D’una manera similar funcionen els altres acoblaments de caràcters, que formant un joc prou ric de contrasts i reflexos, es mouen dins l’engranatge narratiu: Oleguer - Pere de les Borges (l’egoisme i la degradació vs. la dignitat, el treball productiu, la constància: dues visions de l’home del camp); Tuies - Cileta (reflex del binomi anterior, dues núvies possibles per a l’Escanyapobres: la monstruositat vs.la feminitat); Tuies - l’escrivent que amortalla en Magí amb el seu vestit bo (el cor de pedra vs. la compassió i la generositat); Oleguer - Vives (dues actituds econòmiques); Oleguer - Eloi (dues formes d’alienació, víctimes i assassins: el conflicte inevitable); Tuies - Magí (vaticini o prefiguració del binomi central... Oleguer - Tuies). La senzillesa del sistema -simplificació i tot, si volem- no altera la seva eficàcia a conferir a L’Escanyapobres la consistència i el pes que desmenteixen les seves dimensions succintes. Això, es clar, en combinació amb els efectes de tots els altres recursos expressius emprats. Dir-ne estilització ens dirigeix a considerar la qualitat intrínseca del llengautge narratiu de L’Escanyapobres.
LLENGUA I ESTIL
El llenguatge de la novel·la construïda amb el patró realista del XIX cultiva la sobrietat i un aspecte "natural, senzill, expressiu i modest", segons ho va resumir Clarín. Veure aquestes característiques, aquest grau de maduresa, en l’estil de L’Escanyapobres ens obliga a reconèixer també l’esforç que pressuposava una tal consecució dins les condicions anormals de la llengua literària col·lectiva (i especialment la llengua narrativa) amb què treballava Narcís Oller. D’altra banda, però, ens adonem que l’esforç estilístic opera igualment en un nivell més pregon, on harmonitza amb l’estilització de la compasició total. En aquest pla es tracta d’una deformació, conscient i controlada, del llenguatge narratiu (perceptible en la distribució i la variació de registres descriptius i actius, en les el·lipsis i supressions, i, sobretot, en l’ús dinàmic de la paraula parlada, diversament reportada: diàleg normal o fragmentat, comentaris anònims, l’"unamisme" dels pratbellins i dels passatgers del tren), que genera el ritme enèrgic i el disseny compacte, la substantivitat mateixa de la ficció. Girant sobre la mort d’en Magí (que la Tuies pren amb una fredor sangglaçant), l’acció va definint-se com un conflicte de voluntats inalterables, i avança com empesa per la seva pròpia força dialèctica, "la lògica prepotent dels fets", a mesura que l’autor ens va endinsant en les múltiples dimensions de l’"estudi dúna passió".
L’ESCANYAPOBRES
ESTUDI D’UNA PASSIÓ
I
Els mercats de Pratbell, d’antiga anomenada, van arribar a llur més gran esplendor pels encontorns de l’any 50 de la passada centúria. Acabava d’estrenar-se el tros de carretera de Madrid a la Granada, que travessa Pratbell; i, essent aquesta vila cap de jornada o de rellevament, en tocà els resultats ben aviat. Els blats de l’Urgell i de l’Aragó hi abocaven a torrentades els carros, i era negoci gras no deixar-los passar endavant, proveït com estava el país de salts d’aigua i bons molins. Així fou que, en un obrir i tancar d’ulls, l’esperit especulador dels de Pratbell comprengué la jugada i plantà arreu tota la vila magatzems de grans, cavant sitges vora mateix dels cups.
Un dels magatzems que cridà l’atenció des de primera hora fou el que al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a vint passes del Pallol, obrí l’Oleguer. «Per què?, qui era l’Oleguer?, amb quins poders comptava?» Heus aquelles preguntes que es feia
tothom, l’enigma que capficava els de Pratbell, en passar pel carrer de la Roca.
-¿L’Oleguer, aquell minyó traginer, fill de qui sap on, que fins ara ha menat matxos? Si es més pelat que una rata! Si encara en els cabells du rastre de les pallisses on dormia! D’on ha tret els diners?
Era verament estrany que, mentre els altres traginers, fills de la vila, havien d’emigrar o junyir-se a oficis més grossers, aquell foraster sense anomenada tingues forces i pit per a obrir magatzem. N’hi havia que, per explicar el misteri, recordaven el nom de coquí que entre els de l’ofici fruïa l’Oleguer, l’assenyalaven a llurs filis com a exemple de previsió i estalvi digne d’imitar-se. D’altres, malpensats, que mai no en manquen, atribuïen la seva riquesa a una malifeta: recordaven a cau d’orella que, temps enrera, un senyor que l’Oleguer acompanyava al Remei morí estimbat i el mul no rebé ni una rascada.
No faltava qui mirés el nou graner com a testaferro D’algun gat vell que, qui sap per a quins fins, no volia treure la cara. Per fi, els que es creien més espavilats, tot s’ho explicaven amb l’omnipotència momentània de l’ambició, confiant, per això, al temps els mals pronòstics que, com qui no ho vol, deixaven caure.
Passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant les seves portes amb el sol, i encara sense eclipsis ni nuvolades. De bon matí es plantificava ja l’Oleguer al brancal de la porta, i, recolzat a les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l’estiu, de pana a l’hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. Saludava els veïns amb un «Bon dia» o «Déu vos guard»; i, si els compradors no matinejaven, ben aviat s’encaua va per les fosquedats del magatzem, des d’on, «tot tirant plans», vigilava, sense ésser vist, les copsades saques que el sol escalfava de biaix. S’aturaven pagesos, prenien una mostra de blat dins el palmell, la sospesaven, la gronxaven, la bufaven, se la passaven a raig fet de l’una mà a l’altra com rajolí d’or, i, si agradats de la mercaderia llançaven la vista enlluernada a l’interior, no trigava ni un segon a eixir l’arno, del seu amagatall, dreturer i cautelós, com l’aranya de l’albenc.
Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident al primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdora del gat i pensava: «Quan traurà les ungles?, quan em botarà al damunt?» I, no obstant, mal no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.
Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les
feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.
Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos velis, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre.
- Es menja les sopes fredes - deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.
Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Oleguer hi anava per bestreure’ls diners a ral per duro. Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-li un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jac de palla o en els munts de boll arrambat amb l’escombra.
Ni saraus, ni aplecs, ni fontades. ni funcions d’església no trencaven la marxa matemàtica d’aquell rellotge: sempre dins del magatzem, assenyalant el migdia amb la seva anada a l’hostal, la posta de sol amb el grinyol de les pesants portes, que restaven sols tancades fins que el dia esqueixa la boira de la nit. L’única casa que freqüentava era la del notari Xirinac, un notari que u estenia els debitoris amb què endogalava els endarrerits i els jugadors, en la seva taula de baieta despintada i sembrada de papers polsosos, serradures i plomes d’oca.
També passava el senyor Xirinac plaga d’avar, no essent-ho sinó per reflex de la seva muller. En altres mans, don Magí Xirinac hauria estat senzillament un home previsor, o, si es vol, un home interessat com tants en corren, però incapaç de viure en la mesquinesa a què el reduïa aquella dona, vera encarnació de l’avarícia més cruel i refinada. La flaca del notari no eren els diners pels diners, sinó la cobdícia de la propietat. Fluix de complexió i de natural esporuguit, era d’aquells que pensen sempre en les contingències de la sort i en la vellesa, de la qual ja es trobava frec a frec. Per assegurar aquesta, contra les inclemències de la misèria, hauria estat contínuament fincant-se; però, supeditat a donya Tuies, que era de geni dominant i porfidiós i se li havia posat les calces, el pobre home havia d’arribar als seus fins per altre camí molt més tort i llargarut. Deixava els diners a interès pujat perquè ella ho volia, i ell somiava sempre l’hora d’entaular judici i envestir la hipoteca. La possessió d’aquesta li hauria plagut més que no pas els diners, contra l’opinió de donya Tuies; i tal divergència de parers ocasionava disputes dins d’aquell matrimoni. No obstant els esforços del notari, la sort es mostrava sempre més favorable a donya Tuies i als deutors: finia el termini i aquests pagaven bitllo-bitllo; el capital li havia augmentat i la hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de la seva fluixedat de geni era la desconfiança que tenia de la seva pròpia vàlua. Era dels que criden sempre a primera hora, que arrien veles aviat, i que acaben per admirar sempre la força de voluntat del contrincant. Per aixà, víctima i tot de donya Tuies, tenia per ella especial adoració. L’avarícia d’aquesta dona, amb tot i ésser supina, ais ulls d’aquell marit encegat no traspassava la ratlla d’una economia molt prudent. Donya Tuies, per a ell, era model d’estalviadores, de dona de sa casa.
.
Página creada por Ester Soler, Laura Abad y Lucía Alonso, de la Universitat Jaume I.