TRAGÈDIA EN TRES ACTES I EN VERS.

ÀNGEL GUIMERÀ

ACTE PRIMER

Cambra d’un vaixell de corsaris algerins. El pal major atravessa l’escena. Al fons, a la dreta, la porta d’un camarot; al fons, a l’esquerra, l’escala que condueix a la coberta, veient-se després de l’últim graó, per entre les cordes, el cel. A la dreta de l’escena una finestra per on guaita un canó, descobrint-se per ella el mar i el cel. A l’esquerra la llitera de Saïd. Davant del pal major, entre la porta del camarot i la porta de l’escala, caixes i sacs; sobre d’ells, un gros fanal apagat. Per l’escena una taula i

tamborets; penjant del murs, armes, cadenes amb grapes, eines d’abordatge, etc.

És el caient de la tarda.

Saïd dormit en la llitera. Hassèn dret al seu costat; Joanot assegut, recolzat en la taula; Mahomet assegut a terra netejant armes que les dóna a Osman perquè les pengi per les parets i del pal major.

MAHOMET: Té, penja-la. Ja està.

( Dóna a Osman una arma que acaba de netejar.)

OSMAN: Do’m. Mes la fulla...

( Tornant-la a Mahomet.)

MAHOMET: A veure? És sang de l’altra nit.

( L’hi torna a donar.)

OSMAN: ( a Joanot, que s’ha sorprès com si el despertessin):

Apartat’t.

MAHOMET: Combats prou ne tindrem que la netegin:

La sang amb sang se treu.

OSMAN: ( mirant de pas per la finestra):

Damunt les ones llisquem com a dofins; la tramuntana bufa de bo; no sents? Si gaire dura, dintre d’Alger abans de quatre dies.

( Li dóna una altra arma.)

OSMAN: Encara

no en té prou amb la presa de Mallorca?

Do’m. Galeots com aquell, que pocs se’n veuen!

MAHOMET: Que et cansa el treballar? Presa doblada

millor seria.

HASSÈN ( quina impaciència s’haurà marcat.)

Que Saïd reposa!

Si el desperteu, de cap a mar vos tiro.

OSMAN( a Mahomet):

Parla baix.

( Segueixen conversant els dos.)

HASSÈN, ( a part):

Maleïts!

JOANOT( amb fonda tristesa. A part):

Si la meva ànima

com la seva es tornés!... Ells són ditxosos.

i jo ho fóra oblidant. Mes com s’oblida?

OSMAN: Hassèn!

HASSÈN: Què vols?

OSMAN: Encara, doncs, té febre?

MAHOMET: I tal si en deu tenir!

HASSÈN( sempre reganyós):

No; ja és passada;

mes li convé el repòs.

OSMAN: I la ferida?

HASSÈN: Per sort no va ser res.

MAHOMET: Mes com...

HASSÈN(satisfet):

Jo hi era.

Lo meu lloc, ja el sabeu; tot just ressona

dintre la nau el corn de l’abordatge

poso mà a la destral, i apa, a seguir-lo,

com mastí vigilant tresca que tresca.

Saltà e primer a l’enemigua fusta;

jo al darrera. Ja hi sóc: tot d’una un ferro

l’amenaça traïdor; roda pel aires

ma destral, ferma al puny, xiulant s’acota,

i esberlada pel mig com una síndria,

caigué una testa desviant una arma.

Veieu, doncs, la ferida si és lleugera:

al braç i ... res: feta d’un mort al caure.

OSMAN: Si Ismul no hagués finat! Ell l’entenia,

l’art de curar.

HASSÈN: Oh, qui com ell!

MAHOMET( rient):

Que curi

taurons.

OSMAN: D’ell una bala en féu dos trossos.

MAHOMET(rient):

Mort, que era lleig!

OSMAN: Jo per Saïd ho sento.

HASSÈN: Si us plau per foça el cura la cristiana.

MAHOMET: Per ser curat d’eixes mans tan fines

bon goig el pendre mal!

HASSÈN( cremat):

Ell a les dones

que caça sobre el mar en sa galera,

com que són per l’harem, ni se les mira.

OSMAN: Diu que anava a ser monja.

MAHOMET(rient):

Si, doncs ara...

OSMAN: Joanot!

JOANOT(sobtat):

Què!

OSMAN: Acosta-t.

JOANOT(amb avorriment):

No: deixa’m.

OSMAN: Quin home!

MAHOMET: Té: un punyal.

( Amb empunyadura de creu. L’entrega a Osman.)